Nosaltres, ben mirat, no som més que paraules,
Ordenades, si voleu, amb aliva arquitectura
contra el vent i la llum,
contra els cataclismes,
en fi, contra els fenòmens externs
i les internes rutes angoixoses.
Ens nodrim de paraules
i, algunes vegades, habitem en elles:
així en els mots elementals de la infantesa,
o en les acurades oracions
dedicades a lloar l’eterna bellesa femenina,
o, encara, en les darreres frases
del discurs de la vida.
Tot, si ho mireu bé, convergeix en nosaltres
perquè ho anem assimilant,
perquè ho puguem convertir en paraules
i perduri en el temps,
el temps que no és res més
que un gran bosc de paraules.
I nosaltres som els pobladors d’aquest bosc.
I més d’un cop ens hem reconegut
en alguna antiquíssima soca,
com la reproducció estrafeta
d’una pintura antiga,
i hem restat indecisos
com aquell que desconeix la ciutat que visita.
Però la nostra missió és parlar.
Donar llum de paraula
a les coses inconcretes.
Elevar-les a la llum amb els braços de l’expressió
viva
perquè triomfem en elles.
Tot això, és clar, sense viure massa prop de les coses.
Ningú no podrà negar que la tasca és feixuga.
Ordenades, si voleu, amb aliva arquitectura
contra el vent i la llum,
contra els cataclismes,
en fi, contra els fenòmens externs
i les internes rutes angoixoses.
Ens nodrim de paraules
i, algunes vegades, habitem en elles:
així en els mots elementals de la infantesa,
o en les acurades oracions
dedicades a lloar l’eterna bellesa femenina,
o, encara, en les darreres frases
del discurs de la vida.
Tot, si ho mireu bé, convergeix en nosaltres
perquè ho anem assimilant,
perquè ho puguem convertir en paraules
i perduri en el temps,
el temps que no és res més
que un gran bosc de paraules.
I nosaltres som els pobladors d’aquest bosc.
I més d’un cop ens hem reconegut
en alguna antiquíssima soca,
com la reproducció estrafeta
d’una pintura antiga,
i hem restat indecisos
com aquell que desconeix la ciutat que visita.
Però la nostra missió és parlar.
Donar llum de paraula
a les coses inconcretes.
Elevar-les a la llum amb els braços de l’expressió
viva
perquè triomfem en elles.
Tot això, és clar, sense viure massa prop de les coses.
Ningú no podrà negar que la tasca és feixuga.
poema "Nosaltres, ben mirat" (Paraules al vent, 1954)
MIQUEL MARTÍ I POL
foto aquet mig dia al bosc, Tarragona 2 de Desembre del 2011
davants que se poses el dia gris
La poesia és una dimensió del llenguatge diferent a qualsevol altra. Hi ha una espècie d'assumpció de l'inconscient que fa que el poeta sigui un visionari. Algú va dir que al principi de qualsevol revolució, sempre hi ha un poeta. El poeta preveu futurs sense fixar-los. La poesia pregunta, suggereix, no afirma mai. Possibilita la reflexió i va més enllà del comuna.
ResponEliminaNo tinc una identitat de ser poeta. Mai m'he considerat un poeta. Salvador Espriu deia que necessitem anys d'aprenentatge. Jo sempre estic aprenent. Si hagués arribat a ser poeta, ho hauria deixat. Sempre hem d'aspirar a més. Pere Quart m'enviava els seus poemes perquè li digués el que em semblaven. Jo li preguntava si estava segur d'ells i em deia que no, però era ell qui devia opinar sobre el que feia.
Però no he sentit la poesia solament com un recurs, per a mi, és la meva vida.
MIQUEL MARTÍ I POL
I jo ni poeta, ni fotògraf, ni res, tan sols algú que passeja per la Natura i fa clic.
ResponEliminaRamon... tu un on fotògraf i un bon amic que ens fas gaudir del que veus, la bellesa de la natura... gràcies!!!!
ResponEliminaMARTA VALLS