Oda al gat.

Els animals van ser
imperfectes,
llargs de cua, tristes
de cap.
A poc a poc es van ser
component,
fent-se paisatge,
adquirint lunars, gràcia, vol.
El gat,
només el gat
va aparèixer complet
i orgullós:
va néixer completament acabat,
camina sol i sap el que vulgues.

L'home vol ser pescat i ocell,
la serp volgués tenir ales,
el gos és un lleó desorientat,
l'enginyer vol ser poeta,
la mosca estudia per a oreneta,
el poeta tracta d'imitar la mosca,
però el gat
vol ser només gat
i tot gat és gat
des de bigoti a cua,
des de pressentiment a rata viva,
des de la nit fins als seus ulls d'or.

No hi ha unitat
com ell,
no tenen
la lluna ni la flor
 tal contextura:
és una sola cosa
 com el sol o el topacio,
i l'elàstica línia en el seu contorn
ferm i subtil és com
la línia de la proa d'una nau.
Els seus ulls grocs
van deixar una sola
ranura
per tirar les monedes de la nit.

Oh petit
emperador sense orbe,
conqueridor sense pàtria,
mínim tigre de saló, nupcial
sultà del cel
de les teules eròtiques,
el vent de l'amor
en la intempèrie
reclames
quan panses
i poses
quatre peus delicats
en el sòl,
fent olor,
desconfiant
de tot el terrestre,
perquè tot
 és inmundo
per a l'immaculat peu del gat.

Oh fera independent
de la casa, arrogant
vestigi de la nit,
mandrós, gimnàstic
i aliè,
profundíssim gat,
policia secreta
de les habitacions,
insígnia
d'un
desaparegut vellut,
segurament no hi ha
enigma
en la teva manera,
tal vegada no ets misteri,
tothom et sap i pertanys
a l'habitant menys misteriós,
tal vegada tots ho creuen,
tots es creuen amos,
propietaris, oncles
de gats, companys,
col·legues,
deixebles o amics
del seu gat.

Jo no.
Jo no subscric.
Jo no conec al gat.
Tot ho sé, la vida i el seu arxipèlag,
el mar i la ciutat incalculable,
la botànica,
 el gineceo amb els seus extraviaments,
el per i el menys de la matemàtica,
els embuts volcànics del món,
la pela irreal del cocodril,
la bondat ignorada del bomber,
l'atavisme blau del sacerdot,
però no puc desxifrar un gat.
La meva raó va relliscar en la seva indiferència,
els seus ulls tenen nombres d'or.

poema "Oda al gato"de Pablo Neruda

foto 29 de Novembre del 2011 al Pulmo Verd del Barri

Tarragona

Balades Dels Ocells.

Balades dels ocells,
quan s'acaba el dia
perque ja passa la calor,
i el sol s'aprima.

I jo, sobre l'herba,
vora el riu
amb els arbres,
que em fan companyia
miro el cel
i penso en la teva pell,
tan fina,
i els teus ulls brillen
com l'aigua cristallina.
Vull agafar-te la mà
i el que toco és l'argila
de la vora de la riba.

I l'ocell gran ja canta,
la seva cancó de melangia,
demamant quan podrà veure,
la perdiu que estima

poema "Balades Dels Ocells"

de Francesc Povedano 

foto al pinar davant de casa

que dona pas Al Nostre Racó el Bosc 

tarragona 22 de Maig del 2011

Llum al cor del bosc.

Raigs de sol surten de l'alba,
illuminen el bosc

desprenent una brillantor profunda,
com si t'estés mirant.

Els teus ulls son com dos sols,
que es ponen a cop de teló,
i que donen la vida a la Natura

que podria ser jo.

arranjament d'un poema "Raigs de Sol"

de Francesc Povedano

foto aquesta tarda al Menjador del pinyonet 

Tarragona 26 de Novembre del 2011

Són raigs que quan es fa el dia,
penetren dins la foscor,
i a mi els teus m'arriben,
fins al fons del cor
o fins al moll de l'òs

Quan em faci gran seré més forta, Em diran llibertat, com una Senyera onejant//*//

 

¤*¨¨*¤.¸¸...¸..¸.¤*¨¨*¤.¸

\FREEDOM//*// LLIBERTAT .¸

.\¸.¤*¨¨*¤.¸¸.¸.¤*¨¨*¤.¸

..\

☻/

/▌

/ \

http://vimeo.com/groups/102387/videos/32693158

Quan em faci gran seré més forta

[When I get older I will be stronger]

Em diran llibertat, com una Senyera onejant

[They'll call me freedom, just like a wavin' flag]

 Quan em faci gran, seré més forta

[When I get older, I will be stronger]

Em diran llibertat com una Senyera onejant

[They'll call me freedom, just like a wavin' flag]

I després ve, i després va

[And then it goes back, and then it goes back]

I després ve, oh

[And then it goes back, oh]

Nascuda en un tron, més forta que Roma

[Born to a throne, stronger than Rome]

Una violenta tendència, regió de gent oprimida

[A violent prone, poor people zone]

Però és la meva Terra, tot el que he conegut

[But it's my home, all I have known]

On jo he crescut, els carrers que nosaltres vàrem recòrrer

[Where I got grown, streets we would roam]

Fora de la foscor, jo vaig ser qui va arribar més lluny

[Out of the darkness, I came the farthest]

Entre els més forts supervivents

[Among the hardest survival]

Aprendre d'aquests carrers, que poden ser ombrívols

[Learn from these streets, it can be bleak]

No acceptis la derrota, la submissió, la retirada

[Accept no defeat, surrender, retreat]

Així que estem lluitant, lluitant per menjar

[So we struggling, fighting to eat]

I ens preguntem quan serem lliures

[And we wondering when we'll be free]

Així que pacientment esperem aquest dia gloriós

[So we patiently wait for that fateful (fatídic) day]

No està gaire lluny, però per ara diem

[It's not far away, but for now we say]

Quan em faci gran seré més forta

[When I get older I will be stronger]

Em diran llibertat, com una Senyera onejant

[They'll call me freedom, just like a wavin' flag]

 Tantes guerres, venjances

[So many wars, settling scores]

Ells ens fan promeses, deixant-nos pobres

[Bringing us promises, leaving us poor]

Jo els hi he sentit dir "el amor es el camino"

[I heard them say 'love is the way']

"L'amor és la resposta", Això és el que ells diuen

['Love is the answer,' that's what they say]

Però mira com ens tracten, ens fan ser massoques

[But look how they treat us, make us believers]

Ens lliuren les seves batalles, i després ens enganyen

[We fight their battles, then they deceive us]

Ens intenten controlar, però ells no ens podran aturar

[Try to control us, they couldn't hold us]

Perquè ens movem cap endavant com Els Segadors

['Cause we just move forward like Buffalo Soldiers]

Així que estem lluitant, lluitant per sobreviure

[So we struggling, fighting to eat]

I ens preguntem quan serem lliures

[And we wondering when we'll be free]

Així que pacientment esperem aquest dia gloriós

[So we patiently wait for that fateful (fatídic) day]

No està gaire lluny, però per ara diem

[It's not far away, but for now we say]

Quan em faci gran seré més forta

[When I get older I will be stronger]

 Em diran llibertat, com una Senyera onejant

[They'll call me freedom, just like a wavin' flag

I després ve, i després va

[And then it goes back, and then it goes back]

I després ve, i després va

[And then it goes back, and then it goes]

 Quan em faci gran, seré més forta

[When I get older, I will be stronger]

Em diran llibertat com una Senyera onejant

[They'll call me freedom, just like a wavin' flag]

I després ve, i després va

[And then it goes back, and then it goes back]

I després ve

[And then it goes back]

I tothom ho estarà cantant

[And everybody will be singing it]

I tu i jo ho estarem cantant

[And you and I will be singing it]

I tots nosaltres ho estarem cantant

[And we all will be singing it]

Quan em faci gran seré més forta

[When I get older I will be stronger]

Em diran llibertat, com una Senyera onejant

[They'll call me freedom, just like a wavin' flag]

I després ve, i després va

[And then it goes back, and then it goes back]

I després ve, i després va

[And then it goes back, and then it goes]

 

Quan em faci gran, seré més forta

[When I get older, I will be stronger]

Em diran llibertat com una Senyera onejant

[They'll call me freedom, just like a wavin' flag]

I després ve, i després va

[And then it goes back, and then it goes back]

I després ve, oh

[And then it goes back, oh]

Quan em faci gran, quan em faci gran

[When I get older, when I get older]

Jo seré més forta com una Senyera onejant

[I will be stronger just like a wavin' flag]

Com una Senyera onejant, com una Senyera onejant

[Just like a wavin' flag, just like a wavin' flag]

Senyera, Senyera, com una Senyera onejant.

[Flag, flag, just like a wavin' flag]

Pujat per Freedom4Catalans el 08/07/2011

Retocat per dedicar-li a la GRAN PATRIOTA I AMIGA ,LA MAITE.

Compartiu aquest crit cap a la llibertat. La lletra és preciosa.

Tothom hauria de veure evident la majoria d'edat dels Països Catalans i la seva inevitable independència d'Espanya i França.

¤*¨¨*¤.¸¸...¸..¸.¤*¨¨*¤.¸

\FREEDOM//*// LLIBERTAT .¸

.\¸.¤*¨¨*¤.¸¸.¸.¤*¨¨*¤.¸

..\

☻/

/▌

/ \

L'estimada Amistat me guia.

Quant més m'allunyo, més se m'apropa
el dolç rostre de la meva estimada,
que em mata sovint i em sana,

i em submergeix en tal deliri
que encara que em trobo en terra estranya,
em sembla estar seguint els seus signes;
i tan aviat em sembla vana aquesta esperança
com torno a viure aquesta bogeria.

 Aixi com va guiar als mags l'estel,
em guia el seu semblant, els seus passos per davant,
com si estigués present de carn i os.

Per aquesta raó visco feliç i joiós,
doncs d'una altra manera em mataria
a l'instant una mort cruel i pèrfida.

Guittone d'Arezzo (h. 1235-1294).

"Poemes amorosos"

Se li considera el poeta italià més influent abans de Dante.

El seu ingrés en una ordre religiosa
va suposar un punt d'inflexió en el seu estil poètic, 

doncs va abandonar la poesia amorosa
per dedicar-se als poemes d'inspiració ètic-religiosa.

Fotos al Jardí Romantic del Pont del Diable 24 de Novembre del 2011

A Tu Amiga/ic de debó, 

no et cal presencia per engalanar-ho tot, 

i quant hi ets ,

quin goig!!!

Com expressar-te el meu agraïment a Tu Amiga.

Oh Amistat Adorada , la meva Reina i el meu Desig!
Quina llengua podria expressar el meu agraïment cap a Tu?
Estava distret, i em vas despertar.
M'havia apartat de Tu, i generosament
em vas ajudar a tornar a Tu.
Estava com mort, i em vas ressuscitar
amb l'aigua de la vida.
Estava consumit, i em vas fer reviure
amb el doll celestial de les paraules
que flueixen del càlam del Amistos

Oh Amistable Providència ! Tota existència
és engendrada per la teva magnanimitat;
no la privis de les aigües de la teva gràcia,
ni de l'oceà de la teva bondat.

Et suplico que m'ajudis i assisteixis
en tot temps i en tota situació,
i m'atorguis la teva gràcia
el teu consta favor.
Tu ets, en veritat, Senyora de Generositat
i Sobiràna del Goig Etern.

EN ELS MOMENTS

En els moments
en que l’aire s’aquieta
i los abres no belluguen
ses rames, fulles al vent...

En els moments
en que tot emmudeix dins nostre
per una traïció de qui se deia amiga,
i sols el silenci musical de la Natura
canta el corriol del seu vers...

La musica de l’ànima
esclata i enfebreix

Veu el Si de la tranquil·litat
que pregona dins seu
el rosari dels sentiments
que mai ha volgut perdre.

És la quietud del moment
que viu acofada, relaxada
per emprendre el nou camí.

 En els moments
que la soledat no sospira
i deixa peuades per seguir de nou,
aleshores, el viure torna
a volar com núvol de pluja,

 ventijol que xiula en la passera de la vida,
sol que alliçona el caliu
que habita dins del cor.

de l'anima amiga
que no et deix sol.

un arrenjament del poema "EN ELS MOMENTS" de l'Anton.

fotos al final de la vallada del Nostre Racó el Bosc, 

al enjub un lloc encisador, on varem poder gaudir del Pic roig

i se respira silenci,

ni l'autopista es sentia de fons,

tan sols ocells i unes olors meravelloses,

que encapçala un passera de 24 metres per mig d'ample
encaixonada de arbres i tot tipus de plantes i matolls.

tot creuant  la vallada,

23 de Novembre del 2011 al mig dia

Cirerer de Pastor o Arboç, Arbutus Unedo

Si els plats fossin generosos
i portessin madures cireretes
com agraeixen eixes mans,
seriem en el gust joiosos
mourien llavis i dentetes
amb el tast del fruit amat.

Llavis vermells, fruits carnosos,
delit de goig en plateretes
que dits amants ens daran.
fruïm en boca llustres amorosos,
obrim el cor, lliurem venes estretes
glatin de joia nostre paladar.

poema de BOLI RÀPIT

foto aquet mig dia 24 de Novembre del 2011 

Al Jardí Romàntic del Pont del Diable, Tarragona

Cirerer de Pastor o Arboç, Arbutus Uned

El nom d´unedo, procedeix del verb llatí edo: menjar

i del numeral unus: un només; significa “menjar només un“,

per la fama que tenen els fruits d´emborratxar.

El Pont del Diable recupera el jardí romàntic.

 S'ha recreat el projecte dels germans Puig i Valls de principis del segle XX 

a l'entorn de l'aqüeducte de Tarragona.    

Després d'un any de feina, l'entorn del Pont del Diable, l'aqüeducte romà de Tarragona, de 2000 anys d'antiguitat, ha recuperat el jardí romàntic que van projectar i convertir en realitat per aquest espai els germans Mariano i Rafael Puig i Valls a principis del segle XX.

Ocupant una superfície total de 3,2 hectàrees,

s'ha partit de plans aeris dels anys 40 i 50 del segle passat per recrear el projecte original,

per la qual cosa s'han condicionat els camins, 

s'han consolidat les peces arquitectòniques i s'han respectat les pedres antigues.

EN PAU, EN GUERRA I EN AMOR

Si tu,  l'amic,  buscaves  el  r epós

de  l'ànima t r anqui l a  i la joios a

daur ada   qui e tud,   on,  ent r e  flors,

bl avenc a  llisca l'aigua  remorosa,

ve s - t e 'n  al  Camp,  i allí  n'hi t roba r à s

de  r e cone t s  jolius,  ubaga  dol ç a ,

ve i ent  al  fons  el  gr an l lor e r  de l   mas,

i a  vora teu l ' ins e c t e   de  la  molça,

que  apene s   no  en  fa  mour e   ni  els  seus  brins,

de  tan  mentlt com  és;  i sols l ' abe l l a ,

que  ja  ha  copç a t  la  flor  dels  romanins,

fa  brui t  pe r  dir-te  alguna meravella.

Allí  podr à s  llegir sobr e  Plut a r c

i cor r ê  amb  ell, tot  gai,  a l'aventura,

en  e spe r i t ,  ensinistrant ton  arc

i ton cavall  que  e t  dr e ç a  la  cintura.

I si  llavors,  de spr é s   d'una  altra  nit,

e t  s ent s   r emour e  l'ànim  en  frisances

de  gue r r e j a r ,  i e t  s ent s  bot r e  pe l   pi t

aquell tumulte  ferri  de  les llances,

que   es topen  reluscents als  raigs  de l   sol,

ve s - t e 'n  al  Camp,   de  c a r a  a  la  vent ada

que   fa  aixecar la t e r r a  i t r enc a  el  vol

de  l'esparver.  La  mar  e sva lot ada

esclatarà ses  ones  en  r enou

i e t  llençarà ruixims  de  la  brome r a ,

i al  cim  de l   promontor i  de  Sa lou

e t  sentiràs  xiular la  cabellera.

Si  vols  br ega r ,  amic,  ve s - t e 'n  al  Camp

on  si  hi  hagué ,   algún  dia,  l 'hos t  de  Roma

avui  hi  t roba r à s  la gent  de l  llamp

que  és  gent  de  força i  seny i  no  flestoma

de  l 'home   que  és lleial,  i t 'obr e  el  cor

a rdent  i gene rós  com  la magrana.

Ve s - t e 'n al  Camp si  vols  s ent i r - t e  for t :

així j a  ho  va  c ant a r  la  gent  romana!

"POEMA  DEL  CAMP,"

LLUIS  BERTRAN  I  PIJOAN

foto des de el Pont del Diable 20 de Novembre del 2011

a l'esquerra el mirador del àrea de descans de l'autopista, al mig 

La Pineda de Vilaseca, Salou ,Cambrils, Reus, Constanti 

en resum casi tot el Camp de Tarragona.

Un somriure, desprotegit de tota por, mostra el valor i valentia.

Un somriure, desprotegit
de tota por, mostra
el valor i valentia
de qui s'enfronta
amb gran coratge
a somiar cada dia.

La veu del sentiment
deixa constància
de la lluita vençuda.

Tremolors de fulles
desobeeixen les cames.
Però cap i cos 
ben serens són,
contemplant amb perseverança.

Divisió visible
d'una lluita.
D'una part incontenible
la tensió del moment,
de l'altra el coratge
d'una vencedora nata
impertorbable i contundent
que té dret a somiar
(i sempre el tindrà).

No trenca,
el temor a les cames,
la seguretat d'una veu
que despulla l'ànima.

Cap alerta, combatent,
ben conscient del seu acte.
Mirada fixa en uns
fulls que trontolleixen.
No perd la calma
un cor que fort batega.
Valentia impertorbable.

La veu no tremola,
fidel és a l'ànima.

Poema "RPV L - Laura petita"

de kispar fidu

Foto aquets mig dia 20 Novembre del 2011
al Pont del Diable  de Tarragona

ho dedico a la familia del Amic, Josep Felix i a sa filla La Laura

La llum de la vida, l'Amistat, El Amor !!!!

La llum, eclipsant-nos d'enigmes,
ens transporta als infinits llunyans.
D'aquells d'on no voldríem desaparéixer,
on no hi manca l'aigua pel lluitador
ni la roja sang pel vençut.

La força infranquejable
que trenca els impossibles
encoratjant valents esperits.

Sempre, mentre ens quedi energia,
romandrà la lluita constant
dels qui seguim escoltant 
els batecs de la vida.
I amb ella, sens pausa, viatgem. 

Per la llum. 
Per la vida.
Amb la lluita.

La llum de la vida es un relat de kispar fidu

foto al Monestir de Poblet

19 Novembre del 2011

A la Maria i al Lluïs Maria

de la Montserrat i el Ramo´n

Els bells Amants son bells Amics i continuant desprès de 50 anys.

Els vells amants

Els seus cabells el temps ha tornat blancs.

Les seves mans, nervioses i arrugades.

Els seus cabells el temps ha tornat blancs

i un xic més trista la seva mirada.

S'estimen com jo voldria ser estimat

(si els costums que segueixo ho permeten),

s'estimen com jo voldria ser estimat

quan la esperança comenci a estar seca.

I s'agafen les mans

els vells amants.

I recorden, com ahir,

les flors que van collir.

I s'agafen les mans

els vells amants.

Es miren i ho saben tot,

no els cal dir res, cap mot.

On els vells viuen es va aturar el temps

amb el retrat que a la pared penja.

On els vells viuen es va aturar el temps

després que es varem casar aquell diumenge.

La ràdio antiga i el rellotge gran

i el cobretaula carregat de randes.

La ràdio antiga i el rellotge gran

que encara sona d'hora en hora amb mandra.

I s'agafen les mans

els vells amants.

I es bressolen cada nit

com dos infants petits.

I s'agafen les mans

els vells amants.

I es pregunten: «Estàs bé?

Avui no et fa mal res...?»

I per Sant Jordi ell li compra una rosa

embolicada amb paper de plata.

I per Sant Jordi ell li compra una rosa

mai no ha oblidat aquesta data...

I pels carrers s'han perdut els amants.

No tenen por, no tenen pressa.

I pels carrers s'han perdut els amants

amb una flor i la seva tendressa...

Monestir de Poblet 19 Novembre del 2011

Aqüeducte de les Ferreres (també anomenat Pont del Diable)

Aqüeducte de les Ferreres (també anomenat Pont del Diable) és un pont aqüeducte romà aixecat entre els costats del barranc dels Arcs al terme de Tarragona, que duia aigua del riu Francolí a l'antiga ciutat de Tàrraco. 

És un dels aqüeductes més monumentals i ben conservats de l'època romana i el més important de Catalunya. 

La seva gestió depèn del Museu d'Història de Tarragona..

Història

Malgrat que no es coneix la data exacta de la construcció de l'aqüeducte, sembla probable que s'hagués aixecat al segle I dC, en l'època de l'emperador August, coincidint amb el creixement de Tàrraco per la urbanització de la part alta de la ciutat, seu del Concilium provinciae d'Hispània Citerior.[3]

L'aqüeducte va estar en funcionament fins a l'edat mitjana. Va ser restaurat al segle X —sota el regne del califa Abd al-Rahman III de Còrdova— i una altra vegada al segle XVIII. Durant el segle XIX i el segle XX es van dur a terme diversos treballs de conservació per aturar el deteriorament del monument.

El 1905 es va declarar Bé Cultural d'Interès Nacional i el 2000 Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO com a part del Conjunt arqueològic de Tàrraco. Després de l'adquisició del terreny per l'Ajuntament de Tarragona, es va inaugurar l'any 2005 el «Parc Ecohistòric del Pont del Diable» per a protegir tant el monument com el seu entorn natural.

Entre el 2009 i el setembre de 2011 va ser restaurat fent una representació de l'època romana i permetent el pas d'aigua pel canal de la part superior.[4] Amb la restauració s'han conegut els materials de construcció de l'època, com es va construir l'aqüeducte i fins i tot quanta gent hi va treballar.[5]

Dimensions

El pont té una llargada de 217 m i una alçada màxima de 27 m, sense comptar la galeria de conducció de l'aigua, avui destruïda, que devia fer uns 2 metres més. Consta de dos nivells d'arcades sobreposades amb 11 arcs al nivell inferior i 25 arcs al nivell superior. Els arcs tenen una amplada (llum) de 6,30 m, una alçada de 5,70 m (on no s'han d'adaptar al desnivell del barranc) i una gruixària de 1,86 m. La distància entre els arcs és de 8 m. La cota de l'aqüeducte al costat nord és de 56,8 m i la costat sud de 56,4 m.

Tota l'estructura del pont fou construïda en opus quadratum, blocs de pedra regulars tallats en forma de carreus lleugerament encoixinats i col·locats en sec, sense morter a les seves juntes. El canal que duia l'aigua,l'Specus fou construït en opus signinum, amb un morter impermeable a base de calç i ceràmica. La pedra per l'obra fou treta d'una pedrera situada en un turó pròxim al monument, conegut com coves de la Pedrera

La captació de l'aigua al riu Francolí es feia mitjançant una resclosa en un indret anomenat Torre del Comte, situat entre els pobles de Rourell i Puigdelfí a uns 15 km de Tarragona. A partir d'aquí fou conduïda per un canal cap a Tàrraco, primer en paral·lel al riu i des del pont del Codony seguint les corbes de nivell aprofitant els pendents naturals del terreny fins a arribar a la comella del barranc dels Arcs que es va salvar mitjançant el famós pont aqüeducte. Al costat sud del barranc el canal seguia per l'antic camí de l'Àngel i entrava a la ciutat per l'avinguda Catalunya on l'aigua fou recollida i depurada en un gran dipòsit, anomenat castellum aquae (llatí per torre d'aigua) i després distribuïda per una xarxa de canonades de plom en la zona residencial de Tàrraco.

Llegenda del Pont del Diable

Conta la llegenda que …

«En temps de la dominació romana i davant la necessitat que patia Tarragona d'aigua, calgué construir un aqüeducte per tal d'unir dos turons separats per una profunda torrentera. La construcció anava endavant i quan ja estaven llestes les dues rengleres d'arcades, les fortes ventades i la fúria de les tempestes enderrocaren el pont. El mestre constructor en veure l'enderroc del pont va dir tot desesperat que tant sols el dimoni podia fer un pont de mil anys de durada. Feta aquesta afirmació se li presentà de sobte Satanàs i li digué que ell aixecaria un pont aquella mateixa nit amb pedra de la pedrera del Mèdol que seria de forta durada. Se li oferiren trenta bosses plenes de moneda d'or i d'argent. Més ell no volia diners. Deia que volia l'ànima del primer que begués l'aigua que passés pel pont del diable. I tracte és tracte. El pont va ésser construït i a l'endemà el dimoni esperava a l'altra banda del pont el compliment de la paraula donada. Mentrestant, el mestre i els seus operaris des de l'altra part del pont li ensenyaren un ase que va ésser el primer habitant que va beure d'aquella aigua.»

Dues versions menys conegudes

Tal com s'indica a l'article de la TarracoWiki «Pont del Diable» (en ca). [Consulta: 24 novembre 2010]., existeixen diferents llegendes locals, recollides al llibre: «Llegendes històriques de Tarragona»[7]

La primera, és bastant semblant a la que s'explica sobre el Pont del Diable de Martorell, es titula: «El diable i la donzella». Diu així:

« Qui vegi per primera vegada, o per enèsima vegada, el pont romà que, pels seus arcs en forma de ferradures daurades, se l'anomena de Les Ferreres –tot i que valdria més anomenar-lo de Les Ferradures -, creurà que és una obra divina, una obra d’àngels... Però no és així! Qui el construí va ésser el mateix Diable!

Ara us explicaré com ho féu. Abans, però he d’advertir-vos que els uns ho expliquen d'una manera i els altres d'una altra. Però l'essencial, el més important és saber que l'arquitecte fou el mateix Satanàs. La primera versió del fet conta que, ja fa molts segles, una donzella havia d'anar a buscar aigua cada dia a una gran distància de la ciutat i l’enutjava molt haver de pujar i baixar tant la vall que forma el lloc on avui s’aixeca l’aqüeducte. El Diable pactà amb la donzella construir-li un pont a canvi de la seva ànima. Ella a la vegada li posà una condició:

-Abans que torni a sortir el sol- li digué- ha d'estar acabada la teva obra; si no és així, la meva ànima restarà lliure del teu poder.

Rient-se d'aquestes foteses, el Diable començà l'obra amb entusiasme, donant ja per segur la possessió de l'ànima de la joveneta tarragonina.

Però aquell dia..., Déu va voler que el sol sortís abans d'hora, i el gall, fidel complidor de la seva missió, com cada dia, saludà el sol i, aquesta vegada, amb el millor i més estrident quiquiriquic de la seva vida. Fou una llàstima. Al Diable li faltava poc per acabar-lo. Es quedà sense l'ànima de la donzella i Tarragona tingué un aqüeducte, del qual s'ha servit molt en el transcurs del temps.

»

La segona, és genuïnament de Tarragona i es titula: «El jugador empedreït». Diu així:

« A Tarragona hi havia un jugador empedreït que, a causa de la seva mala estrella, perdia en el joc tot allò que guanyava a la feina. Un dia, havent-se quedat sense ni un clau, com ja tenia per costum, en sortir de la taverna, desesperat, invocà el Diable i, cridant, li digué:

-Si aconsegueixes recuperar tot el que he perdut i, a més, que d'ara endavant, quan jugui, guanyi sempre, d'aquí a un any pots venir a buscar la meva ànima.

El Diable acceptà la proposició amb molt de gust. Però Déu, creador i Senyor de les ànimes i dels cossos, s'interposà entre ambdós i li digué al jugador.

-Qui ets tu per disposar de les meves coses? La teva ànima em pertany. I jo en sóc el Pare i serà del Diable si a mi em plau. Li poso una condició: que en una sola nit, exactament d'aquí a un any, i abans de trenc d'alba, es comprometi a fer un pont de pedra tan gran com jo li indiqui. Si no és així, no tindrà el premi que li has ofert.

El Diable, rabiós perquè l'Altíssim li desbaratava sempre els bons negocis, es comprometé a construir el pont en el lloc indicat per Déu, entre el mas Pastor i el mas dels Arcs, a la vora del camí que condueix a la vila de Valls. Just al cap d'un any, tal com s'havia pactat, es posà mans a l'obra. Com un boig, tallava les pedres que trobava pels voltants i, per tal d'estalviar temps, les unia sense argamassa.

-Només que es mantingui dempeus fins a l'alba... –es deia.

Gairebé ja havia culminat l'obra; només li faltava collocar l'última pedra a la dreta del monument –avui encara s'hi nota aquesta deficiència,- quan el gall del mas dels Arcs es posà a cantar saludant el sol que sortia del ventre del nostre mar.

El pobre Diable, brut i extenuat pel treball ímprobe realitzat en poques hores, en escoltar el gall i veure el sol, llançà la pedra a terra alhora que de la seva boca negra sortia una blasfèmia fenomenal. I fugí rabent perquè Déu no l'encalcés.

»