Donar i rebre plaer és una necessitat i un éxtasi.

Digueu-me, pero, qui és aquel! que pot ofendre l'esperit?

Pot ofendre el rossinyol la calma de la nit, o la Iluerna els estels?

I pot la vostra flama o el vostre fum afeixugar al vent?

Us penseu potser que l'esperit és estany quiet que po­deu torbar amb un bastó?

Moltes vegades, quan us refuseu un plaer

 no feu més que guardar-ne el desig en el fons del vostre ésser.

Qui sap si allo que sembla exclos avui no está esperant a demá?

També el vostre cos coneix la seva herencia

i el que necessita de dret, i no será defraudat.

el vostre cos és l'arpa de la vostra ánima.

I sou vosaltres els qui n'heu de treure una musica dolça o uns confusos sons.

I ara us pregunteu en el vostre cor:

«Com podré des‑triar allá que és bo en el plaer d'allá que no ho és?»

Aneu als vostres camps i als vostres jardins, i aprendreu

que és el plaer de l'abella arreplegar mel de la flor.

Perá que també és el plaer de la flor donar la seva mel a l'abella

Car la flor és una font de vida per a l'abella,

 i per a la flor d'abella és un missatger d'amor.

I que per a ambdues, l'abella i la flor,

 donar i rebre plaer és una necessitat i un éxtasi.

Poble d'Orphalese, 

sigueu en els vostres plaers 

com les flors i les abelles.

I un poeta digué:

Parla'ns de la Bellesa.

I ell respongué:

A on cercareu la Bellesa i a on la trobareu,

 si ella ma­teixa no és el vostre plaer i la vostra guía?

I com podreu parlar d'ella

 si no és ella mateixa qui teixeix el vostre discurs?

Fragment del "Profeta" de 
Khalil Gibran o Gibran Khalil Gibran (en àrab جبران خليل جبران, Jibrān Ḫalīl Jibrān) fou un poeta i pintor d'origen àrab libanès establert als Estats Units, on va escriure en àrab i anglès. És conegut sobretot gràcies al seu recull El Profeta . Nascut a Bsharra, al Líban, en 1883 i mort el 1931 a Nova York, va viure a Europa i sobretot als Estats Units, on va passar la major part de la seva vida. Cristià catòlic de ritus maronita, la seva Església jutjarà heretge el seu tercer llibre, Esperits rebels (la crida del profeta) que serà cremat en plaça pública pel poder otomà el 1908. Se l'ha comparat sovint a William Blake.,[1] i és anomenat per l'escriptor Alexandre Najjar el «Victor Hugo libanès».
Foto a Porrera, la tarda del 27 d'Agost DEL 2011
plena d'emocions sensorials que fins la nit no vaig interpretar,
UN PATRIOTA CERCAVA LA BELLESA DEL DESCANS ETERN
Fem de la Bellesa el Nostre discurs i la nostra guia
per fer de la Nostra Terra un Paradís en Vida.
Gracies per fer Bellesa el dia del meu Sant.

Avui els ulls se'm cansen de la llum

He pagar el meu vell preu, la mort,

i avui els ulls se'm cansen de la llum.

Baixats amb mancament tots els graons,

m'endinsen pel domini de la nit.

 Silenciós, m'alço rei de la nit

i em sé servent dels homes de dolor.

Ai, com guiar aquest immens dolor

al clos de les paraules de la nit?

 Passen el vent, el triomf, el repòs,

per rengles d'altes flames i d'arquers.

Presoner dels meus morts i del meu nem,

esdevinc mur, jo carninat per mi.

 I em perdo i sóc, sense missatge, sol,

enllà del cant, enmig dels oblidats

caiguts amb por, només un somni fosc

del qui sortí dels palaus de la llum.


SENTIT A LA MANERA DE SALVADOR ESPRIU
foto al Bosc de la colla, Tarragona 30 d'Agost del 2011

Bosc Endins.

“Bosc endins hi ha drecesres que no acaben mai, la intrincada espessor que la llum no traspassa, clarianes de silenci mort, vida que formigueja i pul·lula indiferent al caminant. Som abans o després del jardí: tal vegada l’home encara no ha batallat contra aquesta massa vegetal o potser ja ha desistit després de lluitar-hi amb esforç. Per això convé no oblidar el terror que, bosc endins, abruma l’al·lot que s’hi ha perdut; convé no ignorar l’onada del vent, la fera que brama, el crit gutural de l’home en estat de natura que ens retorna a la gènesi de la guerra originària, de l’agressió primera. És necessari anar cada dia bosc endins, per un instant. Només així pot treballar, amb convicció, en el propi jardí.”
Extret de Bosc Endins escrit per Valentí Puig, pàg. 160 Quaderns Crema, 1982.


Foto al Bocs de Tarragona 29 d'Agost 2011

Encén la il·lusió i els rosers.

Hi ha gent que amb solament dir una paraula

Encén la il·lusió i els rosers;

Que amb solament somriure entre els ulls

Ens convida a viatjar per altres zones,

Ens fa recórrer tota la màgia.

Hi ha gent que amb solament donar la mà

Trenca la solitud, posa la taula,

Serveix l'olla, col·loca les garlandes,

Que amb solament empunyar una guitarra

Fa una simfonia casolana.

Hi ha gent que amb solament obrir la boca

Arriba a tots els límits de l'ànima,

Alimenta una flor, inventa somnis,

Fa cantar el vi en les tenalles

I es queda després, com si res

I un es va de nuvi amb la vida

Bandejant una mort solitària

Doncs sap que molt a la vora

Hi ha gent que és així, tan necessària.

poema Hamlet Lima Quintana
"Gent"
foto a Porrera 27 d'Agost del 2011


Feliç dia d'Aniversari Ana Teresa Prieto

Entrada de Llum.

Estàs allí en el riu, en el mar, en la fragància;

En la rosa que enamora; en l'emoció que aflora,

En els meus llavis que et canten i orant t'implora.

Llum, aquí t'adverteixo, en la meva ànima que és la teva estada.

Gens en tu és un misteri, tot ho deixes en la meva ànsia 

D'assumir-te en el cru; en la pau que sempre enyora,

Tenir-te en sublim aurora o en l'ocàs que plora.

Llum, ets la meva font, beneït sóc amb la teva Presència.

Quan hagi de remuntar en el meu caminar de llaurador

Els solcs dolents o bons; amb tu he explicar.

Oh, la meva Llum en el teu altar deixo el meu amor i foc.

No sent els meus records extints ni distants

Hauran de donar-te la meva croada sideral.

Llum, sempre així la meva ànima t'ha de cantar.

Arranjament del poema de Theo Corona  "Deu ,me cautives"

foto a Roda de Bara, entrada del Pa Beneït a L'Església desprès de la processo.

24 d'Agost del 2011

Una canço d'Amor amb Amor per a la Colla i la Salut Margarit

http://vimeo.com/groups/102387/videos/28115152

Estic dempeus en la teva porta
I la cançó que cant
És de llum de lluna.
Estic dempeus i espero
El frec de la teva mà
En la nit de juny.
Les roses sospiren
Una Serenata a la Llum de la Lluna

Els estels estan fulgurants
I aquesta nit de quina manera
La seva llum em fa fantasiar.
El meu amor, saps
Que els teus ulls són com a estels
Brillantment encesos?
Et sedueixo i et canto
Una Serenata a la Llum de Lluna

Fem una passejada fins a l'alba
Per la vall de somnis de l'amor
Només tu i jo, un cel d'estiu
Una brisa celestial
Besant els arbres

Llavors no em deixis esperant
Apropa't amb tendresa
En la nit de juny
Estic dempeus en la teva porta
I et canto una cançó
A la llum de la lluna
Una cançó d'amor, la meva vida
Una Serenata a la Llum de Lluna.

Moonlight serenade / Serenata a la luz de la luna

Foto aquet mig dia al Poliesportiu de Roda de Bara

concert Vermut a la Plaça dels Pins 24 d'Agost del 2011

Festes de Sant Bertomeu
i Santa Salut, aquets ultim fet ho desconeixia

Dolça i clara és la nit i sense vent.

Dolce e chiara è la notte e senza vento

G. Leopardi

Al fons de tot es dreça una muntanya

prometedora, el dia ja finit.

És bo no tenir sempre el que volem

i bastir una cabana d’esperances:

així, per l’entrellum, el primer estel

fulgura net, silenciós incita,

sense fer mal, a un goig que no turmenta

que sigui breu; sabem que en esvanir-se

serà tot lluminària el firmament.

No em puc, doncs, plànyer de la meva sort;

aquí m’estic ple de pressentiment

d’una vida auroral sempre futura

que és ara sols nit clara sense vent.

"El primer estel" dins Joan Vinyoli. Domini màgic. 1984 .

foto al Pinar davant casa 23 d'Agost del 2011

Ets la sang en breu arquitectura

de cor al vent acostumat.
Amor en vermell i en aroma pura
nostàlgies de pardal enamorat.


Qui et va fer rosa-foc en la verdura
esperançada i férvida del prat?
I aquest sofrir d'espines i dolçori 
jardí per aloses clausurat?


En la teva clara bondat de mel calenta,
ombra gairebé de fruit suggerido
rentre núvols i ocells somiant.


I en la teva flama de sang perseguida,
indefinidament indefinida,
segueixes pel teu perfum caminant.

Té ànima un piano ???

Té ànima un piano ???

Un mestre hi posa les seves mans artesanes.

perqué gent encelma

li dono Veu

i el Poble escolta embadalit

Els Mestres ens inviten escoltar el esperit de tots plegats

aixi sona

http://vimeo.com/groups/104079/videos/27994297

Aquesta gen a Torredembarra un any mes 

li han donat Veu i Esperit

al Piano

en un lloc emblemàtic

de

La Fundació Pere Badia

Mestres Directors del 
CURS D’OPERA PER A CANTANTS I PIANISTES 

Mark Hastings. Nascut a Nova York, es va llicenciar en l’especialitat de piano a la Universitat de Michigan, Ann Arbor. Després de guanyar diversos concursos i de participar en el Tanglewood Summer program, va ser professor de piano al Plattsburg State College a Nova York. Va ampliar els seus estudis en el departament d’òpera de la Universitat de Michigan i després es va traslladar a Nova York per dedicar-se a la feina de repertorista d’òpera. La seva primera contractació en un teatre va ser com a repertorista de ballet a Bremen, Alemanya, l’any 1978. Com a repertorista principal va treballar després a l’Òpera de Düsseldorf (Alemanya), a l’Òpera de Nàpols (Itàlia), i a la Deutsche Staatsoper Berlin amb Daniel Barenboim. Ha treballat com a repertorista convidat en molts altres teatres: a Stuttgart i Múnich a Alemanya, i a Macerata, Pesaro i Torino a Itàlia. Als Estats Units va ser assistent de director a la Metropolitan Opera i a la Dallas Opera. Junt amb Claudio Abbado ha treballat amb la Filharmònica de Berlín i al Festival de Luzerna a Suïssa. En recitals de Lieder ha acompanyat cantants com Montserrat Caballé i Thomas Hampson, i sovint actua en els recitals al Gran Teatre del Liceu de Barcelona, la seva “llar artística” des de 1999. Al Liceu té la plaça del repertorista principal, responsable de la preparació musical.

MACK SAWYER es va graduar de l'Escola de Música de la Universitat de Baylor, i va continuar els seus estudis a Europa a la Hochschule für Musik und darstellende Kunst a Viena, Àustria. Després de començar la seva carrera en l’equip musical de l'Òpera de Graz, Àustria, va continuar el seu treball en la Deutsche Oper am Rhein de Düsseldorf, Alemanya, i el Grand Théâtre de Genève, Suïssa. Durant la seva participació en l'Òpera Estatal de Viena (1985 - 1991) va treballar amb artistes com Leonie Rysanek, Mirella Freni, Gabriela Benacková, Anna Tomova-Sintov, Montserrat Caballé, Agnes Baltsa, Alfredo Kraus, James King, Plácido Domingo, Renato Bruson, Piero Cappuccilli, Giuseppe Taddei, Ruggiero Raimondi, and Nicolai Ghiaurov. Ha estat convidat en nombroses ocasions com a director assistent del Maggio Musicale Fiorentino, Festival de Música de Ferrara, i la Lyric Opera de Chicago. Des de 1999 els seus projectes han inclòs les produccions al Teatro Real de Madrid, el Palau Euskalduna de Bilbao, l'Òpera de Montpeller, el Grand Théâtre de Genève, i el Salzburger Festspiele. El seu intens treball amb Elisabeth Schwarzkopf sobre el lied alemany el va portar a acompanyar a nombrosos recitals a tot Europa, Estats Units i Japó. També ha aparegut en programes de ràdio i televisió a Àustria, Alemanya i Japó, entre els quals les retransmisiones de Wozzeck de Berg i Il Viaggio a Reims de Rossini de l'Òpera Estatal de Viena dirigida per Claudio Abbado. Altres directors amb qui ha treballat són Bruno Bartoletti, Alberto Erede, Nikolaus Harnoncourt, Armin Jordan, Charles Mackerras, Georges Prêtre, Giuseppe Sinopoli, Georg Solti, i Horst Stein

ALAN BRANCH. Pianista britànic que es formà en el Royal Colleg of Music i Guildhall School of Music and Drama de Londres amb els professors Yu Chun Yee, Joan Havill, Geoffrey Parsons i Graham Johnson. També va estudiar amb Paul Schilhawsky al Mozarteum de Salzburg gràcies a una beca del govern austríac. Acompanya per primera vegada a la BBC des de 1978 i e1985 es dedica a la música de cambra i repertori vocal. Comparteix l'escenari amb cantants de renom com Victòria dels Àngels, Teresa Berganza, Benjamin luxon i Enriqueta Tarrés i insrumentistes com Dieltens, Claudi Arimany, Peter Thiemann, Cristian Florea, amb qui va gravar un CD amb música de Schubert i Eckert, i Ricardo Casero amb qui va formar un duo des del 1991. Ha actuat a Catalunya i arreu del territori espanyol, França, Noruega, Gran Bretanya, Àustria, etc. Ensenya a l'Escola Superior de Música de Catalunya, i al Conservatori de Vila-seca, Tarragona. Col.labora regularment ambels concerts al Foyer del Gran Teatre del Liceu com la músic assistent de Bertrand de Billy, Edmon Colomer, Josep Pons amb les obres de Schoenberg, José Luis Turina i Felip Pedrell. Ha dirigit òperes de Xavier Montsalvatge (Babel 46), Cole Porter (Kiss Me Kate) i la producció per a nens El Superbarber de Sevilla del Gran teatre del Liceu amb la direcció escènica del Tricicle. És llicenciat en Filologia Romànica per la Universitat de Durham (Anglaterra) i participa com a professor de dicció per a cantants.


Diumenge 21 d’agost   recital a càrrec dels alumnes del curs

podeu veure que no ha estat un recital tal com coneixem, mes bé un repàs i anàlisis del treball fet que a la Montserrat i a mi ens ha rejovenit 35 anys, als temps dels cursos d'estiu del Cant Coral.
Ens plou molt ensenya-us com treballarem i se treballa un concert sigui Opera o Cant Coral.

Dansa Catalana Sant Magí 2011

http://vimeo.com/groups/102387/videos/27951328

Dansa Catalana amb L’Esbart  Dansaire deTarragona,
que ha preparat un recorregut per les danses de les
comarques del sud de Catalunya, sovint oblidades, i que
amb la seva alegria són perfectes per a una Festa Major.
El recull "VORA L'EBRE"
 son danses recuperades per Josep Bargalló i Badia.
El Dimarts 16 d'Agost es vare presentar a Tarragona per primer vegada
 " El Ball Pla deSant Magí",
 la versió per l'escenari del Esbart Dansaire de Tarragona 
que el 2010 es vare recuperar al Aplec de la Brufaganya.
Finalitzarà l’espectacle un recull de balls representatius
del nostre folklore. La música en directe la posarà el
grup Faktoria Folk.
VORA L'EBRE
Jota Tivissenca
Dansada de Gandesa
Tortades de la Fatarella
Jota de Paüls
Jota Foguejada
=============================
Ball Pla de Sant Magi
Balldel Córrer del Vallespir
Ball Pla d'Alinya
Ball de Valencianes de Bellmunt del Priorat
Ball de Gitanes del Vallès.

i de què,

sinó,

estan fets

els somnis...
sinó de blaus

i ocres,

de platja

i mar

buscant-se

amb el vaivé

de les ones?


Tarragona tot el any hi posa el embolcall 
Tu, el somni 
vine hi fes-lo realitat !!!


poema de Montse Assens i Borda
qüestionant quina es la materia dels somnis
foto a la Rambla Nova de Tarragona prop del balcó del Mediterrani
19 d'Agost del 2011 Festes de Sant Magí.

Catalunya és una terra i uns paisatges, però també, per damunt de tot, són les persones que hi viuen i que se’n senten part.

Catalunya és una terra i uns paisatges, 

però també, per damunt de tot, 

són les persones que hi 

viuen i que se’n senten part. 

Som les persones que formem una nació,

 LA NACIÓ CATALANA 

i en la base d’aquest sentiment rau la nostra cultura,

 la que aportem de nou, 

dia a dia, i la que heretem del passat del Nostre Poble.

En aquest sentit, els costums i les tradicions ens vinculen amb el passat,

 amb les arrels que tothom necessita per sentir-se i ser el que som.

Les Pubilles i els hereus fan mantenir de manera activa, en la seva 

persona, una part de la cultura i de les tradicions del nostre poble. 

I en el marc d'un mon global,
mantenir i potenciar la identitat no sols és possible, 

sinó que és absolutament indispensable
 i la tasca que hem d'assumir tots del primer al darrer

de la primera a la mes petita entitat de tot tipus, culturals, esportives, ect

hi ho hem de fer per dignitat, per respecta als Nostres Avanpassats.

VISCA CATALUNYA, VISCA TARRAGONA, VISCA SANT MAGÍ.

Com impulsor de la Pubilla al meu barri als any 90

 aquets es el meu petit pensament.

foto a Tarragona el 19 d'Agost del 2011

Tot-hom es Sant Magí us esperem el pròxim any.

A vegades vols definir un fet col·lectiu
i no en surts
i ves per on ensopegues amb una imatge
 i te ho diu tot i com deia Vicent Andrés Estellés

No diràs la teua paraula
amb voluntat d’antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna posteritat,
com no siga la del teu poble.
Allò que val és la consciència
de no ser res si no s’és poble.
(Llibre de meravelles¸ 1971)

  Foto a LA PROFESSÓ DE SANT MAGÍ, en la qual els integrants del

Seguici precedeixen la creu processional acompanyada

per dos cirials, els infants representant la persecució i

martiri de sant Magí pels soldats romans, els penons

corporatius, els ministrers de la Ciutat de Tarragona que

acompanyen la imatge del sant —seguint compassadament

el so dels tabals— i el clergat.

19 d'Agost del 2011

El balco.

Mare dels records! Regna dels amants!

Ets tot el meu goig, tot el meu jou ets!

En tu reviuran els íntims instants

i el sabor de la llar en els capvespres,

Mare dels records, Regna dels Amants!

Les nits que daurava la crepitant foc,

les nits de la balconada entre un baf de roses,

cuán dolça la teva falda, d'ardent aculliment

i el freqüent dir-nos inoblidables coses

en nits que daurava la crepitant foc.

Oh cuán bells els sols de les tíbies vetllades!

Què profund l'espai! Què cordial poder

Inclinat cap a tu, Reina de les estimades,

respirava el perfum del teu cos brau.

Oh cuán bells els sols de les tíbies vetllades.

En redos espessia la nit la seva negror

i entre ella endevinaven els meus ulls les teves pupil·les,

jo libava el teu alè. Oh verí! Oh dolçor!

I els teus peus dormitaven a les meves mans tranquil·les,

i en redos espessia la nit la seva negror.

És d'artistes fixar els minuts del goig

remirant l'ahir sumit en els teus genolls!

A quina obertura buscar encant llangorós,

del teu cos i la teva ànima sinó en les meravelles?

És d'artistes fixar els minuts del goig.

Juraments, aromes, petons innombrables:

renaixeran del vòrtex vedat a nostres sondes

com a sols que pugen a cels inefables

després de submergits en les amargues ones?

Oh aromes, juraments! Oh petons incomptables!

poema el balco de 

Charles Baudelaire

foto al Balcó del Mediterrani tram de les Palmeres, 18 d'agost del 2011

Aquet poema el dedico a la Mentxu 

desde aquet Balco tan preuat per els Tarragonins,

 el Mar ens uneix los esperits amb tota la gent estimada,

siguin de Mar, Camp, o Montanya.

El mocador de Festa Major fins i tot les criatures de la Natura se'l posen.

Sóc un mocador de la festa major  i no us agradaria olorar-me. El meu olor és una barreja entre vi i oxigen contaminat,no gaire agradable .Soc blau i porto dibuixat un draget. La causa de que el porti dibuixat és que els dragets dels blaus, aquet any en fan 10! Jo al principi no era de la Marta, ni de la Marta ni de ningú. Jo estava ficat a una capsa de cartró amb més mocadors iguals que jo. Però un dia ens varen treure d'aquella caixa i ens varen posar a sobre un balda. Allà, jo veia com grans i petits entraven i sortien del lloc on era, cridant i xerrant. I veia noies venen coses. Venien tot i de molt colors, sobre tot blanc i blau, però també grana i negre. Però un dia va arribar un noi, castany, d'estatura mitjana i una de les noies em va agafar, em va posar dins d'una bossa i li va donar al noi. Dos euros i mig que jo costava! Massa car. El noi, que poc desprès vaig descobrir que es deia Àlex, em va treure de la bossa i em va posar al seu coll. Tenia un coll punxerut però jo estava bastant còmode. Aquell dia vaig començar a saber que era la festa major. L'Àlex em portava d'aquí cap allà. Que si foc, que si cercaviles, que si timbals, però sempre acompanyat de una samarreta del mateix color que jo, blava. L'Àlex mai sem treia del coll. El primer dia vem anar a dormir molt tard, com poc desprès vaig descobrir que era habitual a festa major. El segon dia, l'Àlex i jo ens varem dutxar, varem sortir al carrer i vem fer una reunió amb uns nois molt estranys que anaven amb uns bidons que utilitzaven de timbals. Desprès varem anar al terrat de l'església i allà, vaig veure per primera vegada la Marta. Ella anava amb una camisa i estava pujada de peu a sobre de un noi alt i gruixut i a sobre seu, dos nens més, amb unes coses negres enrotllades a la cintura. Llavors va ser quan l'Àlex va començar a rebre saluts de tothom. Primer una noia baixeta que es deia Marina, desprès un tal Bernat, així molt hippy i molta més gent i la Marta va ser la ultima. Però la Marta no va dir hola com tothom. Ella, pel que ser, feia molt de temps que no veia a l'Àlex i s'hi va abraçar molt fort. Van xerrar molta estona i desprès van trucar a l'Àlex i vam tenir que marxar. No recordo gaire d'aquell dia per què em van tirar molt vi per sobre i ja s'ha sap que passa amb el vi...! Però aquella nit vaig tornar a veure la Marta, aquesta vegada amb una samarreta blanca i un mocador també blanc. El meu amo i ella van parlar i la Marta va anar-se'n. Un dia menys! Al dia següent més foc i timbals i homes molt, molt alts. A la Marta la vaig veure a la nit, altre cop amb samarreta blanca. Ens va saludar i va anar veure el concurs de garrotins i la sentia com li cridava coses aquell tal Bernat. Desprès va tornar i ella, l'Àlex i jo varem seure a les escales de l'església i a xerrar!despés varem anar a un lloc més tranquil, i l'Alex i la Marta es van fer un petó!! Al dia següent vaig veure la Marta amb els seus amics i llavors va ser quan la mateixa cosa que feia la Marta el primer dia que la vaig veure, ara ho feien altres persones però caminant. Era impressionant! I altre cop el mateix, foc, timbals, musica i la Marta. I vinga xerrar! Així tots els dies. L'últim dia, per fi, la Marta i l'Àlex es van trobar al concurs de rajolers. L'Àlex ja em tenia fart amb tants timbals i foc! Allà, al concurs, hi havia un paio que mai callava i que sempre feia que posessin la mateixa cançó. Allò era un malson! Sort que la Marta estava per allà i ens venia a veure! I ella també es queixava d'aquell paio. Allò va acabar i l'Àlex i jo varem anar a sopar, va venir la Marta i vam anar a veure els focs artificials. Van ser molt bonics i lluminosos! Desprès vam tornar al lloc on tothom sempre hi era i va venir una tal Gemma a buscar la Marta i se'n van anar. No vaig saber res més d'ella, fins poc després de que tota la gentada amb samarretes blanques esclates en un crit eufòric. Llavors, d'entre la multitud, va aparèixer la Marta. L'Àlex, per primera vegada en tota la festa, sem va treure del coll i la Marta es va treure el seu mocador. Llavors ells ens van intercanviar i es van donar un petó molt fort, com si aquell petó anuncies la fi de un periode magic, però que a la vegada, començava un de nou. Ara jo anava acompanyat d'una samarreta blanca i el meu contrincant, el blanc, d'una samarreta blava. Aquella nit va ser la ultima que vaig anar a dormir tard. La festa havia acabat i la Marta, l'Àlex i tothom no estava gaire content. Aquella nit, vaig arribar a casa de la Marta, ella es va posar el pijama i es va ficar al llit amb mi, lligat al canell i allà em vaig adormi. Ara estic penjat d'una balda. I veig tot el que passa al meu voltant. La Marta, a vegades em porta amb ella, acompanyat sempre d'una pua. Diu que li dono sort. Docs be, aquesta es la meva historia i de com vaig arribar jo a les mans de la Marta. El meu antic amo, només le tornat a veure una vegada, però jo ja estic content d'estar amb la Marta i espero que ella porti més mocadors i que les pengi amb mi.

Es un relat de petitona

fotografia aquest 18 d'Agost 2011 tot entrant al Bosc prop de casa i eons el Pinyolet fa setmanes no lo bec

Ball Pla de Sant Magí.

Cliqueu el enllaç

Ball Pla de Sant Magí

El Dimarts 16 d'Agost es vare presentar a Tarragona per primer vegada la versió per l'escenari del Esbart Dansaire de Tarragona que el 2010 es vare recuperar al Aplec de la Brufaganya.

El santuari i les fonts de Sant Magí de la Brufaganya geogràficament estan situats en un lloc de cruïlla envers les comarques del nord de l'encara província de Tarragona, envers les de Barcelona, cap a l'Anoia i l'Alt Penedès, envers les de Lleida, cap a la Segarra i l'Urgell. Territoris vers on s'irradià la devoció al sant i a les seves aigües de tradició curativa. Aigües fluixes de gust que foren etiquetades com a poc cuitores, és a dir, de mala condició per coure determinats productes de la terra, com ara els llegums. En contemplar l'edifici de les fonts sempre he pensat que la devoció pel sant i la seva història havia de ser gran i extensa, en devots i en territori. Ningú fa un edifici tan esplèndid enmig de camps, boscos i muntanyes per poder omplir un càntir d'aigua a sopluig.

Ball que qui sap quan fou ballat per darrera vegada. Les esplèndides narracions de mossèn Joan Segura o de Josep Moix Marimon, que ens condueixen cap a finals del segle XIX, principis del XX, parlen de balls més aviat d'altra tipologia, els que devien ser els moderns de l'època.

La ballada s'efectuà sortint de missa a la plaça de davant del santuari i els balladors no eren pas nois i noies habilitats amb vestits denominats tradicionals catalans, sinó homes i dones de diverses edats vestits a l'ús d'ara, tal com vostès i jo podríem haver anat. La idea, segons em digueren, no és fer un ball d'esbart sinó un ball participatiu i obert a tothom qui vulgui ballar-lo. Jo ja els asseguro que no ho faré, per la meva incapacitat de saber combinar els passos, els moviments del cos, al ritme que marca la música, en aquest cas d'un simple flabiol i un tamborí. Però això no vol dir pas que no celebri la traça i l'esperit participatiu dels balladors i que no tingui el goig de veure i sentir la festa, des de la posició –també necessària– de la badoqueria.

Segons em contaren, fa ben pocs anys, l'aplec encarrilava la defunció sense absoltes i uns quants anys abans –no gaires– s'havia convertit en una acampada lliure juvenil amb fogueres i consumicions etíliques descontrolades, una manera de pervertir la festa i la tradició. Però en aquest món les coses a vegades canvien de sobte i sortosament, també, en positiu. Algunes persones, davant del trist panorama de la lànguida mort de l'aplec, es posaren entre cella i cella capgirar-ne la celebració.

Amb un sol radiant i una verdor exuberant després de les intenses pluges del divendres, Sant Magí va quedar col·lapsat de cotxes i replè de gent, al santuari i a les fonts. Gent de totes les edats, practicant aquella mena de ritual calmós de festes similars, entre cares conegudes, saludades i mai vistes. La recuperació de l'aplec ha anat de bracet de la creació d'una associació d'amics que es preocupen de la conservació del lloc, amb diverses activitats voluntàries i amb projectes de neteja i sanejament de l'espai exterior i de recuperació o condicionament d'edificacions ara en estat deplorable.

Tot plegat, em porta a pensar en la sociabilitat que s'ha engendrat de nou, en l'actitud cívica d'unes determinades persones i en l'alegria de moltes altres, com ara jo, que hem vist com un lloc tan emblemàtic de les nostres terres –per la història que s'hi conta, per la tradició que s'hi guarda, pel patrimoni que ho testimonia i pel serè i encantador espai natural que l'envolta– ha capgirat la lenta davallada malastruga que semblava haver iniciat.

Més enllà de les creences personals la vida s'omple amb petits moments que esdevenen punts i llocs de referència del pas de l'any. Que l'aigua miraculosa, però poc cuitora, hi ragi per sempre.

22/09/10 02:00 - JOSEP SANTESMASES I OLLÉ a el Punt.

Qui estima, acarona i protegeix la Natura.

"Qui fotografia veu; qui veu, si te ulls, aprèn; qui aprèn, estima i qui estima, acarona i protegeix la Natura".

Aquestes formigues, les veia s'entat a una de les pedres tipus cantera del Pont del Diable de Tarragona, davall un pi, gaudint de la fresca que hi corria , davant l'Anella Verda de Tarragona que los socis del Mas volia arrabassar, ja han començat per el Rodolat del Moro, el Pont del Diable me lo tapava un pi però a la dreta veia el Mas de L'Àngel i el Celler Modernista de los benefactors de la Natura i creadors del Dia del Arbre germans Puig i Valls i el Jardí romàntic del Pont del Diable i terme de Ferreres.

Es un pensament meu i foto feta el 26 de Juny del 2011 a les 15 hores, moment oportú per gaudir de la fauna que se tova per la digestió i la xafogor, encara que les formigues no parant mai.

Perquè la llum neix en Tu.

Perquè la llum neix en tu,
però la nostra foscor està farcida d'estels,
quan la teva mirada i la meva
creen ponts entre el teu silenci
i el foc de les meves paraules.

Els meus dits tenen neguit de tu,
a través de la fosca nit
i quan camino a la claror de l'alba.
Els meus ulls només veuen la teva esquena que s'allunya
i la dolçor del teu somriure cansat.
Llavors la meva cançó es disol a la teva pell
com un aigua blava que s'endinsa en una caverna.

Com un forat de cuc,
obro una porta a través del temps
per forjar una realitat diferent:
un mon de petjades dels dos pels camins
de l'àmbar.
La sal de les meves llàgrimes,
obre corriols en la teva ànima celta
i allà em sents.

La meva boca et segueix,
i revifa a la teva pell el foc que fa niu entre els dos.
Atrapes els meus mugrons amb els dits,
i les nostres parpelles tancades
esclaten en un riu de flors vermelles
que flueixen de les teves mans,
i no tenen més resguard que el nostre difícil amor.
Filles del teixit dels somnis,
en un altre mon en el que no importa res més que el que sentim.

poema "la llum que tens en tu"
de Rosemary 

fotos fetes , davant l'Anella Verda de Tarragona i un dels camins cap el Pont del Diable de Tarragona, el 27 de Juny del 2011 a les 15 hores, moment oportú per gaudir de la fauna que se tova per la digestió i la xafogor