Volo Lliure

Volo Lliure
Llera del Ebre a Flix

dissabte, 31 de desembre del 2011

Bon Any Nou!!!

Has escrit moltes pàgines en el teu llibre,
algunes són tristes, d'altres alegres;
algunes són netes i clares,
d'altres són borrosses i obscures.
Però encara queda una pàgina en blanc,
la que has d'escriure avui.
Et falta per omplir la pàgina d'avui.
Pensa i desitja que aquesta sigui la pàgina
més bella, la més sincera, la més sentida.
Cada matí quan despertis, recorda
que encara has d'omplir la millor de les teves pàgines,
la que dirà el millor que tu pots deixar en el llibre
que estàs escrivint amb la teva pròpia vida.
Pensa que sempre et falta per escriure
la pàgina més bella.

Rabindranath Tagore
Premi Nobel de Literatura, 1913
Foto a Tarragona 2011

dijous, 29 de desembre del 2011

La vida pren la forma d'un camí perdurable.

No crec possible de conviure si
si no creiem en la veritat: no
cal que sigui cap déu, pot ser el camí
mateix o la frontera del camí
o algun indret o el límit del destí
o el pensament de no trobar destí;
pot ser només posar-se a fer camí
o asseure's a la vora d'un camí.

Poema de Joan Brossa

Respecte a la visió de la vida,
el camí ocupa un lloc central en el llenguatge poètic de Brossa.
En "Nil avall" (1995: 117) la vida pren la forma d'un camí perdurable:
"No pot ser més afinat el seny si
si ens empeny sempre a caminar lluny."
L'ànsia d'avançar en la recerca infatigable de la veritat és el que empeny el poeta.

No es tracta, però, d'una veritat dictada per cap déu, no;
la veritat es troba en el mateix viatge,
en la vorera o en l'afany mateix de fer-ne el primer pas.

Maria Àngels Francés


foto 23 novembre del 2011, marge dret del final del bosc de Nostre Racó el Bosc

dimarts, 27 de desembre del 2011

Posta de Sol amb Lluna desde el Coll de l'Agustenc

Diré el contorn dels arbres i muntanyes,
la solitud, els somnis, el destí;
allò que és trànsit vers una altra vida,
la llum entre dos clars, vull retenir.

Com una rel desfent-se de la terra
cap a la llum d'inaccessibles astres,
així m'arrenca com el torb insomne
l'amor i em lliura a un altre.


En aquest poema "El Poeta Adolescent"
en Joan Vinyoli ens explica com va ser el seu començament,
els primers moments i els primers sentiments com a poeta.

Ens ho reflecteix  mitjançant describint-nos el paissatje 
que hi ha en el contorn dels arbres i muntanyes,
retenint els seus pensaments mitjançant les paraules,
com per exemple, la solitud, els somnis i el que creu que serà el seu destí.

foto tot baixant del Coll de l'Agustenc prop ja de la carretera de la Mussara a Prades
26 de Desembre del 2011

Concert de Sant Esteve una tradició a Catalunya

El Palau de la Música Catalana ha acollit aquest dilluns el tradicional concert de Sant Esteve en el qual combinarà música coral i la cobla, dues de les expressions musicals genuïnament catalanes, a càrrec dels cors del Orfeó Català.


En aquesta celebració els cors conjuguen la tradició musical nadalenca europea àmpliament coneguda, amb altres propostes innovadores, com l'estrena de les peces encarregades a Xavier Pagès i Marc Timó.

Timó estrenarà Impressions nadalenques i oferirà la pinzellada més emotiva del concert, interpretant les nadales més conegudes des d'una nova perspectiva.

Tancarà el concert, "Sol d'hivern", de Pagès; una obra que vol mostrar al públic el llenguatge coral i instrumental més contemporani, amb la narració de l'episodi dels Sants Innocents, amb el qual el Orfeó Català vol enviar un missatge de solidaritat i consol a totes les persones que són víctimes de la violència.

A més, en el concert d'aquest any es farà un repàs del Nadal europeu del Renaixement i el Barroc, i hi haurà música nadalenca de F.Mendelssohn, M.Lauridsen, P.Donostia, W. Llewellyn, J.Brahms i Ch.Wood.

dissabte, 24 de desembre del 2011

PAU CASALS INÈDIT

Primera audició de cinc obres inèdites per a violoncel i piano
de Pau Casals 

http://vimeo.com/groups/102387/videos/34174031


Des de l’Auditori Pau Casals del Vendrell
Concert inaugural del 30è Festival Internacional de Música Pau Casals
transmissió oberta per el canal 33
Gerard Pastor, piano
Violoncel•listes de Barcelona
Lluís Claret, violoncel i direcció

Pau. Casals (1876-1973): Pastoral (1893) - Rêverie (1896) - Full d’àlbum (1897) - Romança (1899) – Poème (1917)

Pau. Casals (1876-1973): Sardana per a violoncels (1927) - Sant Martí del Canigó - sardana (1943)
J.S. Bach (1685-1750): Sarabanda en re major de la Suite núm. 6 per a violoncel BWV 1012
Popular catalana: El cant dels ocells. (Harmonització de Pau Casals i orquestració d’Enric Casals)
J.S. Bach (1685-1750): Adagio per a violoncels en la menor

Avui us oferim la primera audició de les cinc peces per a violoncel i piano que el seu autor va desar en un calaix esperant que algun dia cobressin vida. Les cinc peces han sortit a la llum gràcies a l’esforç conjunt de Núria Ballester, responsable de l'Arxiu Casals, el musicòleg Xosé Aviñoa i la viuda del músic, Marta Casals.

El programa del concert inclou també obres de Bach i dues sardanes de Casals interpretades pel conjunt “Violoncel•listes de Barcelona”, dirigit pel mateix Lluís Claret.

A la “Sardana per a Violoncels”, escrita l’any 1927, una sardana de grans dimensions, li segueix la seva sardana més popular, “Sant Martí del Canigó”, la sardana “de l’exili”, escrita a Prada de Conflent el 1943.
El concert acaba amb “El cant dels ocells”, una cançó popular que en la intervenció del mestre el 1971 a l'Assemblea de les Nacions Unides, on se li va concedir la medalla de la Pau, es convertia quasi en un himne. Lluís Claret ens fa una breu introducció del concert.

El dia pel davant


El primer soroll de l'albada
fa oblidar la foscor de la nit,
l'imperi del seu regne en silenci
i aquell reguitzell intermitent
de l'avet de casa o de les llums del carrer.

I el sol, i el blau més transparent
o la blanca densa boirina,
i un munt d'hores que ens demanen amb ànsia
activitat i moviment plens de gràcia
ens permetran escriure la carta als Reis,
retallar estrelles i cintes brillants,
preparar un espectacular pessebre
i lligar amb ganes les llaçades als regals...

Tens el dia pel davant,
tens l'antesala del Nadal.


poema de l'Isabel, 
foto al Jardí Romàntic del Pont del Diable
16 de Juny del 2011

dijous, 22 de desembre del 2011

Si aquesta nit sents una remor estranya que, no saps com, t’obliga a mirar el cel.

El camí ens ha portat a Betlem!
Xiscla l'alegria nova!
Com hem vingut? No ho sabem!
Tampoc sabem si ho mereixem,
però som al davant de la cova!
Hem seguit els pastors dins la nit crua?
Tenim l’ull esgarrinxat
per l’estrella? Tenim l’ànima nua
de tota veritat?...
Ai, no és pas hora de confessió
que escorcolli la sang impia!
És l’hora del xisclet de l’alegria,
o, si voleu, és l’hora del perdó,
de l’oblit de la carn i la cançó
dintre la llum de l’establia;
perquè som criatures mortals,
i si hem caigut tres cops al dia,
i si hem jurat en fals,
ecara ens queda al fons del fons
l'entendriment per a aquesta hora;
no estan cremats tots els racons!
Encara hi ha un nervi que riu
i el llavi esquerp es fa més viu
mentre el rampell del mal recula
i en mig la palla flamejant
l'alè del bou i de la mula
humitegen la pell de l'Infant!
El llavi esquerp, i el crit i el plor
no han oblidat nostra cançó,
que tot ho aviva i tot ho aclara,
i es va sentint el tendre so
de fa mil anys, de sempre i d'ara...
aquest so tan tan humil, tan de debò:
“Què li darem an el Noi de la Mare,
què li darem que li sàpiga bo!...”

fragmen EL POEMA DE NADAL - (CANT IV)
JOSEP M. DE SAGARRA
fotos a Torredembarra
Si aquesta nit sents una remor estranya
que, no saps com, t’obliga a mirar el cel,
i enyores gust de mel
i tens desig d’una pau que no enganya…
és que a través dels aires de la nit
t’arriba aquell ressò de l’Establia
de quan l’Infant naixia
i s’elevava un càntic d’infinit.

Si ja no saps sentir-te pastoret,
ni aturar-te a entendre el bell missatge,
almenys, tingues coratge
de seguir el teu camí amb el cor net.

poema Nadal de JOANA RASPALL
foto a Fàtima

És l'alegria, la gran alegria
de veure que encara tenim per consol,
la galta freda del Noi que somnia
i el ritme d'aquesta cançó de bressol!
És l'alegria de veure com passa
l trista sentència del full consumit;
de veure que no es desglaça
el que és només eixarreït;
i tot allò que ho engoleix la barcassa
que mena l'oblit!
De veure que aquesta llampant caravana
on ploren i riuen cent mil vanitats,
de tant que demana,
no troba paraula pels llavis pintats!
De veure que hem anat adelerats
i que amb les ungles hem tocat l'arrel
de tots el pecats daurats
i el baf de les roses vives,
i només havem sentit
una mica més de fel
al voltant de les genives
i en el fons del fons del pit!
És l'alegria, la gran alegria
de poder escanyar amb les mans
l'horrible sornegueria
de tots els respectes humans!
De sentir aquest xiscle nou
de llengua de criatures,
de ser igual que la mula i el bou,
de ser de fang com les figures
que no es mouen ni se'n van,
ni els importa res de fora,
perquè tenen al davant
las pell nua d'un infant
que plora!
L'alegria de pensar serenament
que de tot el bagatge de la vida,
de tot l'orgull passat i present
no hi ha res que ens crida;
no hi ha res que ens apagui la set,
ni ens ompli la mirada,
no hi ha res que ens escalfi aquest gran fred
de l'ànima descarnada,
i només aquesta mica
de cançó, aquesta musica
d'una Verge i un Infant
i un Fuster que la contempla,
té la força enlluernant
que no té tot l'or del temple;
té un sentit tebi i pregon,
que no te cap veu inflada,
ni cap ciència del món
ni cap mirtra encarcarada!

fragmen EL POEMA DE NADAL - (CANT IV)
JOSEP M. DE SAGARRA
fotos a Torredembarra

I aquesta cançó només,
estranya, anònima, lliure,
s'enganxa al llavi, després
de tant dubtar i tant somriure;
i ens dóna un deliri foll,
i sentim el cor com salta,
i ens fa doblegar el genoll,
i ens humiteja la galta.
I sense saber per què
aquest plor viu i serè
tot l'esperit ens amara
i anem reprenent el to
de fa mil anys, de sempre i d'ara:
“Què li darem an el Noi de la Mare,
què li darem que li sàpiga bo!..."
En quin llavi de dona seria,
en quin lloc de muntanya o del pla
aquesta tonada floria?
Quina fou la primera que es trobà
amb la blanca melodia
com una oreneta caçada amb la mà,
sense esquerperia?
Quina dona del meu país,
amb aire amorós i enyoradís,
vestida de sarja i esclop,
però amb una veu molt clara
va cantar per primer cop
la cançó del Noi de la Mare?
Jo em penso que era de feixes foranes,
d’aquelles que van dur 1 arada al puny,
avesada a sentir les campanes
una mica de Iluny;
avesada a sentir el cop que pega
la destral que esmussa el fil;
i el cucut llaminer, que gemega
la segona quinzena d’abril.
Una planta de bona figura,
i una cabellera sense desgavell;
i a la pell de la galta la pintura
del préssec novell.
Tres passades de verd de fageda
li mantenien un to d’aigua als ulls.
Per les coses dels altres muda i freda,
gens envejosa dels graners curulls!
I aquesta dona del meu país,
sense cap esverament,
va trencar el seu viure gris
amb les estrelles d’un infantament...


fragmen EL POEMA DE NADAL - (CANT IV)
JOSEP M. DE SAGARRA
fotos a Torredembarra


I es va lliurar del pes
i va tenir el seu fill, sens cridar massa,
com les ovelles que no saben res
d’aquell misteri tan estrany que els passa.
I estava tan contenta del fill seu,
que per fer-lo somriure crida i malda,
i com si contemplés el fill de Déu
se'l mirava adormit a la falda.
I mentre que sospira, violenta,
per la finestra, guarnida de gel,
va entrar una mena d’alosa lluenta
que deuria venir del fons del cel.
I la dona guaità com fugia
la visió estranya, de pressa i corrents,
i va sentir una gran rampell d’alegria
que li cremà la blancor de les dents.
I es va sentir la llengua baladrera
de flautes, de ferrets i cascavells,
com si tingués al pit una pomera
amb totes les branques guarnides d'ocells.
I del desig de muica fent tria,
perquè té ganes de dir la millor,
tot bolcant a l'infant que dormia,
li deuria sortir aquesta cançó:
"Què li darem an el Noi de la Mare,
què li darem que li sàpiga bo?..."
I mentre deia les dolces paraules,
la cançó anava escampant-se pel món.
La van aprendre les fulles de menta,
i va enganxar-se al bec dels falciots,
al campanar les campanes movien
poc a poquet, el batall tremolós:
"Què li darem an el Noi de la Mare?"
Els grills somiquen damunt del rostoll,
i les aranyes, quan filen, la canten,
i les abelles brunzint sota el sol.
Totes les dones amb fills a la falda,
totes les dones la saben de cor!
Va caminant i baixant la muntanya,
la cançó arriba a la platja i al moll: 
"Què li darem an el Noi de la Mare?... "
canta la vela, que empeny el xaloc,
i el card que cruix í l'arjau que grinyola,
i el fum de pipa que engega el patró.
Quan ve Nadal, la cançó del miracle
fa que tremoli l'esquena dels llops.
Fins els qui cremen i roben i maten,
si de menuts l'han sentida algun cop,
la volen dir i se'ls encalla la llengua,
la volen dir i els escanya la por!

Quan ve Nadal, la cançó del miracle
amb el pessebre de molsa i arboç,
ens fa pensar en unes ganes molt vives,

ens fa pensar en un desig de debò,
de donar coses al Noi de la Mare,
coses que vinguin de dintre del cor,
perquè si és llum i misteri que espanta,
perquè si aguanta la bola del món,
té la carn nua ajaguda a la palla
i té les galtes mullades de plor,
i vol sentir-nos molt més a la vora,
ben acostats al voltant dels pastors,
i vol sentir a la pell les nostres ànimes
com l'alè de la mula i el bou!

fragmen EL POEMA DE NADAL - (CANT IV)
JOSEP M. DE SAGARRA
fotos a Torredembarra
i a Fàtima.

foto a Sintra Portugal


Què li darem en el Noi de la Mare?
Què li darem, que li sàpiga bo?
Li darem panses amb unes balances,
li darem figues amb un paneró.

Què li darem al Fillet de Maria?
Què li darem al formós Infantó?
Panses i figues i nous i olives,
panses i figues i mel i mató.


Tampatamtam, que les figues són verdes,
tampatamtam, que ja maduraran.
Si no maduren el dia de Pasqua,
maduraran en el dia de Rams.

El noi de la Mare  Madrigal Singers de Hiroshima, Japó

Hem bastit el pessebre en un angle
del menjador, sobre una taula vella,
el pessebre mateix de cada any
amb la mula i el bou i l’Infant
i els tres Reis i l’estrella.
Hem obert innombrables camins,
tots d’adreça a la cova,
amb correus de vells pelegrins
-tots nosaltres- atents a l’auster caminar de la prova.
I en la nit del misteri hem cantat
les antigues cançons
de la mula i el bou i l’Infant i els tres Reis i l’estrella.
I oferíem la nit amb els ulls i les mans.
I cantàvem molt baix, amb vergonya potser de saber-nos germans
de l’infant i de tots en la nit de la gran meravella

Nadala de MIQUEL MARTÍ I POL
foto a l'Ermita de Butsènit 

dimecres, 21 de desembre del 2011

Al meu poble els arbres son l'estètica i la vida.

Que bonica es la vida del arbre del meu poble
els colors de les seves fulles no destorben
ni, el verd, ni el tardoral
no trenquen l'estètica
com diuen dels seus arbres
pobres ànimes de capital.

Al meu poble ells son l'estètica i la vida.

 Envellix-se'n transmeten vida
i moren aixoplugant vida.

Son els arbres del meu Poble
son el arbres del Segrià.


poema "Al meu poble els arbres son l'estètica i la vida"
Ramon F.S.F   Torres de Segre 20 Desembre del 2011

Poema als Amics del meu Poble Adoptiu
Torres de Segre

dimarts, 20 de desembre del 2011

EN BONA COMPANYIA

Molts jardins amb peònies,
lilàs i pèsols
d'olor, són lloc de bon estar,
quan ja la llum abaixa
la veu i, sense fer remor,
pels engorjats del vespre
s'allunya la tartana
del desesper.

El dia torça el coll
com una espiga plena.
La nit es tota per nosaltres.
Encén el vi.


Poema "En bona companyia" de Vent d'aram
Joan Vinyoli 

Fotos a Torres de Segre 20 de Desembre del 2011

dilluns, 19 de desembre del 2011

EL CAMPANAR

Sovint, sovint, com per la dreta escala
d'un campanar, fosca i en runes,
pujo cercant la inaccessible llum;
ple de fatiga dono voltes,
palpants els murs en la tenebra espessa,
graó rera graó.
Però de temps en temps,
sento la veu de les campanes,
clara i alegre, ressonar,
tocant a festa allà en l'altura,
i veig per la finestra en el silenci
de l'alba els camps estesos, esperant.
Aurores de la infància, com us trobo
llavors, ah, com encara dintre meu,
una llavor de joia perdurable
pugna per fer-se planta exuberant!
Com crides, infantesa, en les profundes
capes del cor, com, de genolls, et trobo,
Déu meu, llavors, tornat pura lloança!


Poema el Campanar de Les hores retrobades
Joan Vinyoli

Fotos al campanar de Torres de Segre
Lleida 22 d'Octubre del 2009

diumenge, 18 de desembre del 2011

M'HAS ARRIBAT TANT Al MEU

M'has arribat tant al meu,
que no vull ni pensar 
que els teus petons algun dia siguin freds, 
i les teves abraçades sense calor, 
seria com matar lentament, 
al meu il·lusionat i ardent cor. 

La teva absència pot fer-me… tant dany, 
que no podria resistir, 
el no veure't al costat del meu costat, 
sense fer olor la teva pell a menta, 
ni poder notar el teu palpitar. 

Si els teus ulls no em miressin,
no sabria per la vida caminar. 

Caminar perduda aniria, 
per la senda de la clandestinitat, 
sense trobar la teva mà 
que em pogués guiar, 
i bressolada per la por 
ni tot sol ...podria respirar. 


M'has arribat tant al meu,
que ja de tu, no puc separar-me. 

Ets com una tempesta,
que de sobte esclates d'amor; 
a l'igual queda la teva mirada quieta, 
com assaboreixes el petó, com l'olor fresca, 
de la sement d'una flor. 


M'has arribat tant al meu,
que sense tu… ja no sóc gens.



un poema de Llum - OAsis
foto al avencs de la Febró  9 de Desembre del 2011

Aquest poema lo dedico a tots els Patriotes, que han estimat i estimen la Terra per damunt de tot com el President Macià, amb tan profund sentiment com tenim tanta gen, no la suficient, des-de les profunditats de l'avens de la Febró un record especial a una Patriota ,que no se on pare, i la Montserrat i jo estime'm ,per a Tu Annadiana DhLicer

dijous, 15 de desembre del 2011

Poema de la Llum

El reflex de la foguera a través de la finestra,
la lluna immensa que a l'estiu regna amb llum freda,
el sol polsegós que entra a casa fins el terra,
el punt vermell d'stand by, sempre en espera.


Un raig al bosc,
el color del most,
un llac de plata,
una sàvia mirada,
la pluja d'estels a l'agost
i la flama sagrada


Barriel, Isabel

foto que espero poder fer algun dia a la l'ermita
de l'Abellera de Prades

dimarts, 13 de desembre del 2011

No Culpis a Ningú.

Mai et queixis de ningú, ni de gens, perquè fonamentalment tu has fet el que volies en la teva vida.

Accepta la dificultat d'edificar-te a tu mateix i el valor de començar corregint-te. El triomf del veritable home sorgeix de les cendres del seu error.

Mai et queixis de la teva solitud o de la teva sort, enfronta-la amb valor i accepta-la. D'una manera o una altra és el resultat dels teus actes i prova que tu sempre has de guanyar.

No t'amarguis del teu propi fracàs ni l'hi carreguis a un altre, accepta't ara o seguiràs justificant-te com un nen. Recorda que qualsevol moment és bo per començar i que cap és tan terrible per *claudicar.

Aprèn dels audaços, dels forts, de qui no accepta situacions, de qui viurà malgrat tot, pensa menys en els teus problemes i més en el teu treball i els teus problemes sense eliminar-los moriran.

Aprèn a néixer des del dolor i a ser més gran que el més gran dels obstacles, mira't en el mirall de tu mateix i seràs lliure i fort i deixaràs de ser una titella de les circumstàncies perquè tu mateix ets la teva destinació.

Aixeca't i mira el sol als matins i respira la llum del clarejar. Tu ets part de la força de la teva vida, ara desperta't, lluita, camina, decideix-te i triomfaràs en la vida: mai pensis en la sort, perquè la sort és: el pretext dels fracassats


Pablo Neruda
foto al bosc. 12 Desembre del 2011 Tarragona.

dissabte, 10 de desembre del 2011

Pa amb oli i sucre.

Pa amb oli i sucre,
quina pensada
per donar gust 
a la mainada.
La llesca s'unta
amb el setrill
però amb molt de compte
que hi ha perill.

Després el sucre
ben escampat
que tot en quedi 
ben impregnat.
I apa, a menjar-se'l,
que res no hi ha
més agradable
de mastegar.

Martí i Pol, Miquel
Fotos a Torredembarra 11 de Novembre del 2011

Fem l’escamot dels qui mai no reculen i sols un bes els pot fer presoners.

Fem l’escamot dels qui mai no reculen
i sols un bes els pot fer presoners,

fem l’escamot dels qui trenquen les reixes
i no els fa caure sinó un altre bes.

Fem l’escamot dels soldats d’avantguarda:
el primer bes que se’ns doni als primers.

Joan Salvat Papasseit
DIVISA
la gesta dels estels
1922

foto al Avencs de la Febró
9 de Desembre del 2011

divendres, 9 de desembre del 2011

Si et cau la trena jo et faré el llaç

Dolça amigueta, jugem a fet
o a corretgeta, o a bell indret.

Dolça amigueta, no tinguis por:
ni he d'allunyar-me ni en cap racó
fer-te malícies, o bé el distret
si acàs et cremes o ets a l'indret
on he amagada la teva flor:
si tu ets manyaga jo seré bo.

Dolça amigueta tornem al joc,
la teva escala afarà de toc.
Si tu m'atrapes no et besaré,
si jo t'atrapo perdonaré
que no m'estimis. Ja em somriuràs.

Si et cau la trena jo et faré el llaç.
Joan Salvat Papasseit
PLATXÈRIA
la gesta dels estels
1922

foto al Avencs de la Febró
9 de Desembre del 2011

Es la confiança plena amb l'Amistat
que fa gaudir dels llocs mes hibersemblants de la Natura
avui la he gaudit i la he vist
molta Amistat diferent de tota edat en gaudia del indret tot el mati.

EL SOMRIURE CONFIAT I FELIÇ D'UNA AMIGA
NO TE PREU
NI SE POT PAGAR,
NI COMPRAR.
Se gaudeix.

dijous, 8 de desembre del 2011

I esment ja sol de via.

Fragment del poema de Parmènides en el qual s'exposa la via de la veritat.
I esment ja sol de via

Com crescut i de què?: 
ni de res que no sigui gens
concebre et deixo o dir
(que ni concebible o decible
 és que no sigui; i quina falta a més ho hauria llança
abans millor que després del no ser gens a criar-se?;
així que el que és ha de ser-ho de tot en tot o no ser-ho)

Ni a bé del que era una vegada hi haurà força de fe que permeti
que neixi una mica més que això mateix.
Per tant, mai ni fer-se ni perir ho ha deixat Justícia afluixant els seus ferros,
mes ho reté.
I el judici sobre això està en el següent:
o és o no és.
I jutjat, com és forçós,
ja queda.

penso que com l'Amistat, 
un cop jutjada
queda per sempre.


foto a Solsona 4 d'Octubre del 2009

Pensament veritable


Ep, doncs, que jo vaig a explicar-te (i presta la teva atenció al relat que em sentis)
els únics camins de cerca que cal concebre:
l'un, el que és i no és possible que no sigui,
és ruta de Persuasió, doncs acompanya a la Veritat;
l'altre, el que no és i el que cal que no sigui,
est t'asseguro que és sendera totalment inescrutable."

"I ja només l'esment d'una via
queda; la que és. I en ella hi ha senyals
 en abundància; que això, com és, és ingénit i imperible,
sencer, únic, immutable i complet."


El poema "Pensament" de Parmènides va néixer en Elea, cap al 540 abans de Crist aproximadament, 
on va residir fins a la seva mort l'any 470.
exposa la seva doctrina a partir del reconeixement de dos camins per accedir al coneixement:
la via de la veritat i la via de l'opinió. 
Només el primer d'ells és un camí transitable,
sent el segon objecte de contínues contradiccions i aparença de coneixement.

I Avui ,Concepció Formatger es veritat i opino que es un gran dia 
i te lo desitjo acompanyada de los teus sers estimats. 
Foto al Nostre Racó el Bosc   8 de Desembre del 2011

Sense Ella no soc res i me la han robada.

Para el meu el verb ser no té cap sentit sense ELLA.
ELLA era la llum de vida i
fa tems que no existeix.

Abans ser tenia molt sentit,
doncs jo era ELLA i ELLA era jo,
ara sense ELLA tot és diferent.

Me queda poca il·lusió per res 
i m'agradaria anar-me amb ELLA,
és a dir,
deixar de ser jo per anar-me amb ELLA.

De fet no la he conegut mai,
i tant que la desitjo,
si mai la conec
com sera???


foto al bosc prop del pinaret vei del menjador del pinyonet
Tarragona 7 de Desembre del 2011

dimecres, 7 de desembre del 2011

Dius que ningú et vol?

Dius que ningú et vol?
Creus que no tens a ningú que t'estimi, et valori, t'estimi,
et digui paraules afectuoses?

Com ho fas tu amb tu mateix?

Realment t'estimes, et valores, t'aprecies i et cuides?

Un requisit indispensable perquè algú pugui voler-te i
per merèixer l'afecte dels altres,
és començar per estimar-nos, moltíssim, nosaltres mateixos,
amb tot el que això significa.

Pensa-ho.

La Colla, t'estima.

Un pensament anònim 
foto al cor del bosc 28 de Novembre del 2011 

LA VIDA.. És una oportunitat, aprofita-la.

La depressió, l'ansietat i els atacs de pànic no són un
signe de debilitat.
Són signes que has estat intentant de ser
fort/a durant massa temps.
Posa això al teu mur si coneixes a algú
que pateix o ha patit alguna d'aquestes patologies.

T'animes a deixar-ho durant
almenys una hora?

La majoria de la gent no ho farà

Però és la Setmana
de la Salut Mental
i 1 de cada 3 de nosaltres en patirà en algun
moment de la seva vida.
Recolza-ho!!!!

Perquè qui ho paté-is,
també es un bella flor de la Natura,
com TU

És una oportunitat, aprofita-la
És un sonmi, fes-lo realitat
És un repte, afronta'l
És un deure, acompleix-lo
És amor, gaudeixe-ne


És tristesa, supera-la
És un misteri, destvetlla'l
És un himne, canta'l
És felicitat, mereix-la
És la vida, defensa-la
...En les hores de dolor i també en el moments convulsos que vivim,
poden ser un broll d'il.lusiò i esperança.

DOUG's SUPER FAST RAGTIME PIANO
fotos al Nostre Racó el Bosc
23 Novembre del 2011

LA LLENGUA TROSSEJADA

Amb un escamot de tropa
n’és vingut un capità;
un home en tota la vila
ben segur no tobarà

http://vimeo.com/groups/102387/videos/33263446

Vells i nois, per nostra terra,
lluiten valents molt tems fa;
les dones, tot fent desfiles,
no paren mai de cantar.

La cançó no l’entén gaire,
no l’entén el capità;
però li escou la tonada,
que fins el fa trasmudar.

No puc més- diu al corneta-,
tot seguit ja pots cridar
que ventaré una mordaça
al qui canti en català.

Les dones senten la crida
i se’n posen a cantar;
per cada carrer que passa
un cor se sent esclatar.

En oir tantes cantúries
perd el seny el capità;
empaita una pobra dona
que, estranyada, se’l mirà.

La dona s’atura i canta,
canta ardida en català;
bufetada que li’n dóna
no la fa pas gens callar.

Dins de la boca, amb quimera,
un drapot li fa posar;
els llavis encara es mouen,
es mouen en català.

Allavors li clouel llavis,
possant-hi a sobra la mà;
mes encara els ulls li parlen,
li parlen en català!

Li lleva el drap de la boca
i amb el sabre se n’hi va;
deix la llengua trossejada,
que mai més podrà cantar.

El fill que duu en ses entranyes
la qui ja no pot parlar,
dins el ventre de sa mare
ja glateix en català.



Frederic Rahola i Trémols (Cadaqués, 1858 – 1919)
cantada i musicada per la pròpia Mari Dolç.
arranjament d'un muntatge de la Dolors Ortega

dimarts, 6 de desembre del 2011

Les fulles seques.

Les fulles seques
http://vimeo.com/groups/104079/videos/33197484
Les fulles seques fan sardana
d'ací d'allà saltironant,
i dintre el bosc la tramuntana
sembla la cobla al lluny sonant.

I quin seguit de fulles roges
que enjogassades porta el vent;
les que més corren, semblen boges,
altres se'n vénen dolçament.

I quan el sol se'n va a la posta,
l'arbre que enyora el seu fullam,
poc a poquet son ombra acosta
als balladors damunt del camp.

I surt la lluna trista i sola,
fulla d'un arbre on ha viscut,
que va cercant pel cel on vola
les companyones que ha perdut.

Les fulles seques fan sardana;
mes, quan l'albada surt després,
de les endú la tramuntana
espais enlaire per mai més.

I l'arbre sec ja torna a viure,
fulles i flors arreu badant,
i cada brot, quin cants de riure,
fent nius les aus i els becs juntant!

Després la fruita, que encisera,
pengim-penjam al sol que és foc,
el préssec ros i la cirera,
la pruna clàudia i l'albelcorc!

Oidà!Quin goig!Fem les rodones,
sardanejant de dia i de nit,
les mans unint homes i dones,
els ulls clavats en l'infinit!

Les fulles seques
Àngel Guimerà

Fotos al Pulmó Verd de Tarragona 5 Desembre del 2011

dilluns, 5 de desembre del 2011

La Herba al bosc del Pulmó Verd de Tarragona.

 Per fi emergeixo a la pastura que cenyeix enamorat l'alt de la lloma.
L'herba és encara més amant i més alta i més acollidora.
 Decorada en mil tons pel sol, esbrossada en mil carícies per la brisa,
em crida amb més força que em capbussi i la recorri,
que l'habiti amb infrangible i amorosa persistència.
 Accedeixo als seus desitjos i m'enfonso, com ancora sense vaixell,
en el seu fluid viu i envolupant, tamís de vents i de sol
i m'aclapara la seva aroma densa i humit a bri i a nutrient
un baf que em sedueix fins a les profunditats de la terra

fracment d'un poema MadTeam "El bosc primigeni"
fotos aquet mig dia al Pulmó Verd de Tarragona
5 de Desembre del 2011

Plena de gràcia ets.

Tot en ella encantava, tot en ella atreia,
la seva mirada, el seu gest, el seu somriure, el seu caminar…
L'enginy de la Natura de la seva boca fluïa,
era plena de gràcia, com el Avemaría,
Qui la va veure, no la va poder ja mai oblidar!

Ingènua com l'aigua, diàfana com el dia,
rossa i nevada com a margarida sense igual,
a l'influx de la seva ànima celeste, clarejava…
Era plena de gràcia com el avemaría
Qui la va veure, no la va poder ja mai oblidar!

Certa dolça i amable dignitat la investia
de no sé que prestigi llunyà i singular…
Més que moltes princeses, princesa semblava,
era plena de gràcia com el avemaría,
Qui la va veure, no la va poder ja mai oblidar!

Jo vaig gaudir el privilegi de tenir-la en la meva via
dolorosa, per ella va tenir fi la meva anhelar,
i cadències arcanes va trobar la meva poesia,
era plena de gràcia, com el Avemaría,
Qui la va veure, no la va poder ja mai oblidar!

Quant, quant la vaig voler! Per deu anys va ser meva
però flors tan belles mai poden durar,
era plena de gràcia, com el Avemaría
i a la font de gràcia d'on ella procedia
es va tornar com a gota que es torna a la mar.


poema de Amado Nervo "Gratia Plena"

Un tret profund i veritable del poeta és l'element religiós,
encara que apareixtambé el sensual. 
Amb versos senzills i depurats, mostra el seu temperament
amorós.
Aquest amor a la vida, a la naturalesa,
a la seva lluita entre el religiós i el mundà,
a l'espiritualitat i a un amor ple d'esperances
i penes apareix en molts dels seus poemes.

Aquest sentiment es el que me vare dur a recollir jo sol unes 500 firmes
de les 4000 que se varen aconseguir perquè los impresentables de cyu
no edifique-se'n el Pulmó Verd de Tarragona fet amb fons Europeus

Afortunadament avui podem gaudir de mmeravelles com aquesta
4 de desembre del 2011

Poema de la lluna

Protagonista de moltes nits,
navegant del cel
sens motor ni rem.

Vela groga,
vela blanca,
"o" taronja,
tall convex,
llum, reflex,
objecte d'art.

S'estira, s'arronsa,
desapareix.
La lluna torna.

                                                                                                                                          un poema de l'Isabel
foto aquet mig dia
al Pulmo Verd de Tarragona
4 Desembre del 2011

diumenge, 4 de desembre del 2011

En què es queda…?

Dóno voltes, giro i torno al mateix punt
Camino sense cansar-me montanya amunt
Amaneix i neix un altre dia tancat en un puny
S’esmuny, córre i escapa la vida,
Alhora que la gadanya arriba.
Ja la veig, tomba la cantonada i em mira
Em senyala, sonriu, sols amb la mirada ja m’anhiquila.
Atrapat per l’estopor de no sentir més
Miro al meu voltant, en moments difícils tothom t’esquiva
L’engany i la mentida
La falsedat i la hipocresia
Als peus de la persona que m’estima
Que em menteix dia a dia…
Només em queda resignarme i acceptar la vida.
Reacciono, les mans tornen a tenir tacte
Els meus ulls ja no veuen taques
Amb la meva antiga ploma firmo un pacte
Admeto errors, el meu cor ja no fa els vells batecs exactes.
La mort que es sentia superior ara ho és,
Ara em compra, em deixa viure, no sé si és un favor…
Soc un simple màrtir, un de tants.
Ja no tinc control, no decideixo, ja no camino com abans.
El cap es sent embriagat d’una alta dosi de cansanci
El meu cos n’és conscient, no avanço per molt que hi posi èmfasi.
M’adormo. Les retines veuen un color negre apagat
La mort m’ha traicionat, ho he donat tot… i així he acabat.

poema de Mente_mc

foto al passeig del Bogatell Barcelona 23 de Març del 2011 16:54h

divendres, 2 de desembre del 2011

Desde el Terrat versos Lliures a la Maite i la Marta, quines Valls!!!

José Marti
Ànima noble i generosa, lliurat amb fervor a qualsevol tasca generosa,
va comprendre que els nens necessitaven llibres bells per llegir.
En la seva obra,
Martí esdirigeix
al nen artista, la sensibilitat del qual li fa agradar de la poesia, de la història i de la
ciència, per així complaure la seva curiositat.

Martí va ser mestre de vocació, apassionat i
amant de la bellesa i la veritat.

Així és com la transmet a través de:

Versos Lliures

Jo sóc una Dona sincera
d'on creix el palmell;
i abans de morir-me vull,
tirar els meus versos de l'ànima.

Jo vinc de tot arreu
i cap a totes parts vaig;
art sóc entre les arts
a les muntanyes sóc.

El meu vers al valent agrada
el meu vers breu i sincer;
és del vigor de l'acer
amb que es fon l'espasa.

El meu vers és d'un verd clar
i d'un carmí encès;
el meu vers és el d'un cérvol ferit
que busca a la muntanya emparo.

Amb els pobres de la terra
vull jo la meva sort tirar;
el rierol de la serra
em complau més que el mar.

Tot és bell i constant,
tot és música i raó
i tot com el diamant
abans que llum és carbó.

foto al Nostre Racó el Bosc
el 29 de Novembre del 2011